TEMÀTICA I ESTRUCTURA

La Gran Diagonal busca ser un recorregut transversal pel vast món dels escacs. A causa del seu inacabable estudi històric i les seves diferents facetes d’anàlisis és impossible abastir-l’ho plenament, així que intentaré mostrar només algunes de les parts que conformen aquest tot gairebé infinit, de la mateixa manera que la denominada “gran diagonal” a1-h8 travessa el joc, només per una sèrie de caselles (8) de tot el tauler (64). El que s’intenta fer aquí és un petit homenatge a aquest joc mil·lenari, posant la lupa en aquesta aura de misteri que el rodeja, cuidant cada detall del disseny i la maquetació perquè el resultat estigui en consonància amb el que els escacs per si mateixos ens poden arribar a transmetre avui en dia, tant en la seva essència històrica com a analògic joc de taula (representada amb la tipografia Serifa dels títols de cada capítol, les cites i la contraportada, donant autoritat i fent referència a la vessant clàssica de disciplina intel·lectual), com en la nova vessant moderna, digital i tecnològica (representada amb la tipografia pixelada -que remet a les caselles del tauler amb els seus cuadrats- de la “D” de la portada, utilitzada també en les capçaleres a doble pàgina dels tres grans blocs, i en la primera lletra del títol de cada capítol). També s’alternen els colors blanc i negre generant ritme, element inherent en el joc, tot encabit en un format quadrat. El contrast será un imperatiu a l’edició, tant a nivell tipogràfic com a nivell d’imatges, aquestes últimes tractades de tal manera que siguin críptiques i misterioses, com els escacs són als ulls de la majoria de mortals.
   Un cop definit el títol, La Gran Diagonal, cal definir-ne el contingut. A la majoria, el primer que se’ns passa pel cap quan sentim parlar dels escacs és que estem parlant d’un joc, però aquells que han dedicat un temps al seu estudi i pràctica (en realitat unes poques hores son suficients) s’hauran adonat que conté moltes altres disciplines. Això ha comportat que existeixi una tensió al llarg de la història a l’hora de definir-lo o encasellar-lo en un sol terme; habitualment es troba en els llibres dedicats al seu estudi com a joc-ciència, tot i que potser el més correcte seria entendre-ho com una pràctica transdisciplinària. Per a això en l’estructura d’aquest llibre, ens servirem d’una cita (la de la contraportada) del novè campió mundial d’escacs, Tigrán Petrosian, per estructurar l’edició en tres blocs: Joc-forma, Art-contingut, Ciència-dificultat.
Així doncs, La Gran Diagonal busca ser un recorregut transversal pel cos abstracte dels escacs, aterrant-lo en el recorregut concret de les caselles a1-h8, dividit per capítols organitzats amb aquestes coordenades, dins dels tres grans eixos ja anomenats, recolzats amb la cita del gran campió mundial Tigrán Petrosián.

A1: RITUAL

els escacs des d’una prespectiva sociAL

Al seu llibre Homo Ludens, J. Huizinga fa èmfasis en l’existència d’una relació entre el joc i l’acció sagrada, i diu que aquesta última, amb tots els seus rituals i cerimònies establertes, no dista tant del que succeeix dins d’una pista de tenis, un camp de futbol o un tauler d’escacs. En altres paraules ens ve a dir que tots ells intenten generar un ordre harmònic, i per això es necessiten una sèrie de normes i rituals que estableixin una demarcació entre el món caòtic d’allà fora, i aquest lloc ordenat d’aquí dins, en aquest cas, el de les 64 caselles.
   Seguidament, nomenarem alguns dels actes que componen el ritual que exigeix una bona partida, unes pràctiques que són una part important del món dels escacs, i ajuden a crear un ambient de respecte i companyonia entre qui els practica. Seguidament, nomenarem alguns dels actes que componen el ritual que exigeix una bona partida, unes pràctiques qué són una part important del món dels escacs, i ajuden a crear un ambient de respecte i companyonia entre qui els practica.

«L’acte de jugar es una acció o ocupació lliure, que es desenvolupa dins d’uns límits temporals i espacials determinats, segons regles absolutament obligatòries, encara que lliurement acceptades, acció que té la seva fi en si mateixa i va acompanyada d’un sentiment de tensió i alegria i de la consciència de “ser d’una altra manera” que en la vida corrent» –  Huizinga

b2: Peces

un apropament simbòlic a les peces

En aquest capítol venim a conèixer una mica millor a aquestes figures amigues que s’alcen sobre el tauler tot formant una part imprescindible del joc. I és que si “els escacs són un joc per la seva forma”, no pot faltar un apropament a aquestes formes ballarines anomenades peces, que creen el moviment i la tensió del joc, formant els exèrcits que s’enfronten a la batalla representada sobre el tauler. El cèlebre jugador Paul Morphy va dir quelcom que sempre que es disposava a jugar una partida demostrava entendre a la perfecció -help your pieces, so they can help you-, i bé, per ajudar les peces, primer les hem de conèixer, a elles i les seves particularitats, entenent una mica millor la seva essència, personalitat i esperit, dins el joc dels escacs.

«Ajuda a les peces, i elles t’ajudarán a tu» –  Paul Morphy (1837-1884).

C3: Postures

el llenguatge no verbal dels escaquistes

Ja hem parlat de les peces a l’anterior capítol b2 de La Gran Diagonal, i en aquesta tercera casella i capítol c3, parlarem d’aquell que les mou. Qui mou les peces? Qui és escaquista? És difícil de respondre, però el que podem fer és retratar-lo.
   Per decidir en cada moment que ens toca moure cal fer un raonament, i aquest sovint és complicat i exigeix molt d’esforç. No és un esforç físic com a tal, però el cos reacciona adoptant certes postures, a vegades provocades voluntàriament per raons concretes, i a vegades com a efecte col·lateral de l’estat emocional de l’escaquista.Per decidir a cada moviment que ens toca moure cal fer un raonament, i aquest sovint és complicat i exigeix molt d’esforç. No és un esforç físic com a tal, però el cos reacciona adoptant certes postures, a vegades provocades voluntàriament per raons concretes, i a vegades com a efecte col·lateral de l’estat emocional de l’escaquista.

«En su grave rincón, los jugadores
rigen las lentas piezas»

J.L. Borges
(Primer vers del poema “ajedrez”)

d4: partides històriques

algunes de les obres d’art dels grans jugadors del passat

Les partides i estudis dels grans jugadors del passat són perles històriques que tot jugador d’escacs admira, i de tant en tant hi torna. L’estudi de les seves partides són les bases per aprendre a jugar bé, a idear plans i seguir conceptes. Des de Paul Morphy, que ja ens ensenyava la importància del desenvolupament ràpid de peces a l’obertura, fins a Magnus Carlsen, que mostra com estrènyer finals igualats fins a convertir-los en un mínim avantatge que explotarà fins a convertir-lo en victòria. Cada un d’aquests grans jugadors tenia coses diferents dels altres, i tots ens han deixat múltiples joies, d’estils diferents, on l’escaquista de cert nivell ja es pot delectar.

«Muchos hombres, muchos estilos; ¿qué es el estilo ajedrecístico, si no la intangible expresión de la voluntad de vencer?» – A. Nimzowitsch (1886-1935)

e5: composició artística

L’art de crear bellesa intencionadament

La composició de problemes (o trencaclosques) d’escacs és una de les formes més evidents de l’expressió artística del joc. Lluny del rebombori competitiu, es mostra en aquesta disciplina la seva cara més esteta, dedicada exclusivament a la creació artificial (ja que les posicions no son producte d’una partida real) de bellesa.
   Els compositors, sovint jugadors d’alt nivell, dediquen el seu temps davant un tauler a disposar les peces de tal manera que la posició suposi un problema per aquell que la vulgui resoldre, on diferents temes (sobretot tàctics; com la clavada, l’obstrucció, l’atac a la descoberta, etc.) conviuen per tal de desxifrar la solució que resol el problema. La seva resolució sovint comporta una notable comprensió de la geometria del joc, i els que ho resolen es recaragolen de braços i mans amb les idees més sofisticades i visualment atractives, on l’inimaginable és possible, i on la solució passa per no descartar les jugades, a priori, més estranyes i antinaturals, que denoten una gran creativitat per a qui sap veure-les. Totes és clar, tenen idees (com més i més entrellaçades més complicat i bonic de resoldre) al darrere que és la que dona bellesa a l’assumpte, més enllà dels també per se bonics moviments. Animo al lector a intentar esbrinar la seqüència guanyadora dels problemes. Al final del capítol hi ha una sèrie de pistes d’ajuda i finalment les solucions.

«La belleza de un movimiento no se refleja sólo en su apariencia, sino en el pensamiento detrás de él» – Dr. S. Tarrasch (1862 – 1934)

f6: esforç mental

l’intens esforç del càlcul i la visualització

¿Com percep un jugador d’escacs la partida que està disputant? ¿Què veu quan calcula?, mira el tauler i veu les peces moure’s lentament o les fa desplaçar de cop, imaginant-les ja mogudes, sense el moment transitori del moviment? Què hi preval al seu cervell, el diàleg intern de pregunta amb llenguatge gramatical (formulació d’un problema) i resposta (formulació d’una possible solució) o un espai net i pla on les peces es van movent i adoptant possibles posicions futures per tal de preveure el que pot passar, prescindint del llenguatge verbal i lingüístic, pensant amb un codi diferent, el dels escacs? La resposta és tan complicada que inclús el mateix jugador li costa respondre. Potser és una mica de tot, a totes hores; però de ben segur que depèn molt de la persona, tot i que la majoria dels mestres comenten que es tracta d’una combinació entre totes aquestes coses. Sovint estan endinsats en frases tipus: cavall pren cavall, peó per cavall, efa sis i alfil efa quatre, ara tinc la torre mal ubicada, torre de dos, o potser de sis, està més exposada a de sis, ho pot aprofitar?, no ho sé, sembla que no, potser torre de dos és més segura, però serà difícil guanyar, m’arrisco o no?, cavall per cavall, peó per cavall i efe… ostres té hac sis aquí, a veure què podem fer contra hac sis, etc.

«El ajedrez es una actividad que consume gran cantidad de energía nerviosa (…) la situación sobre la que debes decidir no es una situación de paz y armonía. Durante el transcurso de la partida está sentado frente a tí tu mayor enemigo. Tu contrincante va a intentar deshacer todos y cada uno de tus planes, y además va a intentar imponer los suyos propios, hasta llegar a la aniquilación total: tu derrota sin paliativos»
– Kasparov

g7: evolució teòrica

de Morphy a alphazero: el tauler
com a espai on provar hipòtesis

Els esports en general han sigut estudiats per jugadors, entrenadors i professionals de manera minuciosa, i actualment es gaudeix del coneixement acumulat d’anys de millora, amb aportacions de les ara llegendàries figures, que han revolucionat l’esport al qual s’han dedicat. A més a més, la incorporació de tecnologies a l’entrenament i l’estudi dels jocs en qüestió resulta un abans i un després en l’àmbit professional. Doncs bé, com era d’esperar, els escacs no en són l’excepció.
   Cada campió ha aportat el seu gra de sorra per entendre aquesta ciència tan complexa, on a diferència d’altres esports i jocs, l’atzar no hi intervé. Si bé és cert que al principi tot era qüestió d’atac i ningú considerava els petits detalls, com un, als ulls del típic jugador del passat, irrellevant peó dèbil al flanc de dama, les coses han canviat molt. El terme debilitat es fa servir en referència a una peça, peó, o inclús casella dèbil, i sobretot quan es tracta d’aquests dos últims, estem parlant de temes estratègics que fins al segle passat eren sovint ignorats, sense la comprensió dels quals cap jugador excel·lent del passat podria fer un bon paper contra un bon jugador del segle XXI.
   Els escacs han estat un joc popular durant segles, amb una rica història que s’ha vist influenciada per diferents teories i estils de joc. La història dels escacs és una evolució constant, amb diferents escoles i moments decisius, des dels romàntics jugadors dels cafès de Viena, passant per Steinitz derrotant a Zukertort, fins a l’aparició de les computadores d’anàlisi i AlphaZero i les intel·ligències artificials.

«Como ciencia, el ajedrez posee una especial atracción, ya que permite, sobre las bases axiomáticas de las reglas y movimientos de las piezas, elaborar hipótesis acerca de diversos planes estratégicos que pueden ser refutados tras la cuidadosa investigación de las diferentes líneas de juego, un proceso análogo al que realizan los científicos en su quehacer diario» – Rasskin Gutman

h8: Psicologia

els escacs com a forma d’inevitable autoconeixement

Els escacs estimulen el cervell amb el càlcul i visualització de jugades encara per fer, la creativitat i la imaginació amb jugades poc comunes que trenquen els patrons típics que tenim assumits i ens sorprenen per la seva singularitat i bellesa, la memòria amb l’estudi de línies teòriques d’obertures conegudes… Però també hi ha un aspecte molt rellevant on la millora no és tan evident a ulls del que no practica aquesta disciplina: la gestió emocional. Part de la bellesa dels escacs radica en el fet que ens ensenya a ser conseqüents amb les decisions que prenem, però també a saber rectificar a temps, reconèixer l’error i reorganitzar els pensaments per trobar noves solucions a un “problema” sobre la base dels fets objectius què se’ns exposen davant, cosa que ens ensenya a ser honestos amb nosaltres mateixos i la realitat que ens envolta. És per això que és un camp fèrtil en qüestions psicològiques, sobretot per la fortalesa mental que requereixen.

«Es mejor confiar en tu instinto y fallar en ocasiones, que estar cuestionándote permanentemente» – Magnus Carlsen