oBERTURA
oBERTURA

Enmarcant el projecte en interessos propis

Des de fa uns anys el meu interès pels escacs ha augmentat, sobretot arran del confinament per la pandèmia, on per primera vegada vaig decidir endinsar-me en el contingut teòric i l’estudi del joc, profunditat del qual evidentment desconeixia.

Recordo fa cosa d’uns sis anys fer una partida amb un conegut que feia de professor, i si no recordo malament, tenia una norma de Mestre Català. Per sorpresa (només meva) em va vèncer amb unes poques jugades mentre ell disposava d’un sol minut al rellotge i jo de deu. Vàrem jugar una obertura Italiana, i em va dir amb tó didàctic que els plans eren molt semblants a l’obertura espanyola i que em deixaria un llibre sobre el tema. Recordo estar indecís sobre si realment volia que aquell llibre caigués a les meves mans, i capbussar-me a les profunditats d’aquest món, sobretot tenint en compte la meva tendència a obsessionar-me amb les coses.

Finalment, mai vaig rebre el llibre i els escacs han estat acompanyant-me d’una forma secundària i anecdòtica, amb alguna que altra partida al bar del poble, on fèiem servir un tap de plàstic negre com a torre. Però d’això fa només uns anys i em sembla que hauria de començar pel principi.

El primer contacte amb els escacs va ser a 5è de primària, on per iniciativa i vocació del nostre professor d’extraescolars vàrem formar un club.

Aquell any vaig competir al campionat de Catalunya per edats, i més enllà d’uns resultats normalets, sempre se’m quedarà gravada aquella imatge de la primera sala de joc a la que vaig entrar. Gegant als meus ulls (els d’un nen de deu anys), i amb centenars de nens asseguts un davant de l’altre, amb un paper i bolígraf al costat, i un rellotge amb dos temps, un per  a cada jugador, a punt de posar-se en marxa.

Recordo l’àrbitre explicant les normes i donant el tret de sortida “poden començar les partides” i tot seguit, el prémer els botons dels centenars de rellotges emetent un soroll en cadena. Després només silenci, i un bon grapat de cervells buscant la millor jugada. La concentració era absoluta, i per un cul inquiet com era jo llavors, això era quelcom que podia semblar quasi màgic. Aquella aura misteriosa i silenciosa que amagaven les 64 caselles de cada tauler, amb les singularitats de cada partida corresponent, em va captivar. Després d’unes poques partides entre companys de classe, als anys següents l’absència d’un contrincant amb qui jugar a casa va propiciar que els escacs passessin quasi a l’oblit.

I és just ara, quinze anys després, que m’assec a jugar de nou, amb una planella al costat i un rellotge a prémer (ara digital) i també a escriure aquestes línies, dissenyar i editar aquesta publicació, que no busca altra cosa que ser un homenatge als escacs, a aquesta imatge residual que ronda pel meu cap, d’aquell nen inquiet captivat durant un temps, per l’essència d’aquell joc tan complicat i tan misteriós que aconseguia mantenir-lo quiet i en silenci una bona estona, i que avui en dia encara ho fa.

Subscriu-te a La Gran Diagonal

Rep jugades, consells i les últimes novetats de la nostra comunitat.